El millor estat de la vida no és estar enamorats, sinó tranquils

Amb el temps, solem descobrir que el millor estat de la vida no és estar enamorats, sinó estar tranquils. Només quan una persona aconsegueix trobar aquest equilibri interior on res sobra i res falta, és quan se sent més plena que mai. L'amor pot aparèixer llavors si així ho vol, encara que no és una necessitat obligada.

Resulta curiós com la majoria de les persones seguim tenint com a principal objectiu trobar a la nostra parella perfecta. Cada vegada disposem de més aplicacions en els nostres dispositius mòbils per facilitar-nos aquestes recerques. 

Tampoc falten els clàssics programes de televisió en horari de màxima audiència orientats per la mateixa finalitat. Busquem i busquem en aquest vast oceà sense haver fet abans un viatge imprescindible: el de l’auto coneixement.

El fet de no haver realitzat aquesta necessitada peregrinació pel nostre interior aprofundint en buits i necessitats, fa que de vegades acabem triant companys de viatge poc encertats. 

Relacions efímeres que queden inscrites en la solitud dels nostres coixins, tan plens ja de somnis trencats i llàgrimes sufocades. Tant és així que són moltes les persones que passen gran part del seu cicle vital saltant de pedra en pedra, de cor a cor, emmagatzemant decepcions, amargors i tristos desencants. 

El millor estat de la vida és estar tranquils

La tranquil·litat no és ni de bon tros absència d'emocions. Tampoc implica cap renúncia a l'amor o a aquesta passió que ens dignifica, aquesta que ens dóna ales i també arrels. La persona tranquil·la no evita cap d'aquestes dimensions, però les veu des d'aquesta perspectiva on un sap molt bé on són els límits, on aquesta temprança que com un far a la nit il·lumina la nostra pau interior.

Vivim en una cultura de masses on se'ns insta a buscar parella com si d'aquesta manera poguéssim arribar per fi la desitjada autorealització. Frases com «quan tingui xicota assentarà el cap» o «totes les teves penes s'alleujaran quan trobis al teu home ideal», no fan més que anul·lar de forma constant la nostra identitat per erigir una idealització absolutista i errònia de l'amor.

El millor estat de l'ésser humà no és doncs estimar fins a quedar anul·lat. No és donar-ho tot fins que els nostres drets vitals quedin difuminats només per aquest por insondable a estar sols. El millor estat és estar tranquils, amb una adequada harmonia interior on no quedi espai per als buits, per les afeccions desesperades o les idealitzacions impossibles.

Perquè l'amor, per molt que ens diguin, no sempre ho justifica tot. No si implica abandonar-nos a nosaltres mateixos.

Abans, però, de llançar-nos al buit esperant tenir sort en l'amor, el més adequat és anar a poc a poc. El primer serà trobar aquesta calma, aquesta tranquil·litat interior on reorganitzar nostres puzles personals per adquirir força i temprança. Reflexionem ara en una sèrie de dimensions que ens poden ajudar a aconseguir-ho.

Claus per trobar l'equilibri intern

Ho creiem o no, al llarg del nostre cicle vital sempre arriba aquest moment. Aquest instant en què ens diem a nosaltres mateixos «desitjo calma, vull trobar el meu equilibri interior» per estar tranquils. És una manera excepcional d'afavorir el nostre creixement personal i per aconseguir-ho, res millor que promoure aquests canvis.

• El primer que farem és aprendre a discriminar quines relacions de les que disposem en aquest present, no ens són satisfactòries. Ningú podrà trobar aquesta anhelada tranquil·litat si compta amb un vincle nociu entre aquests llaços familiars, d'amistat o de feina.

• El segon pas és prendre una decisió essencial: deixar de ser víctimes. En certa manera, tots ho som en algun aspecte: víctimes d'aquests llaços nocius abans esmentats, víctimes de les nostres inseguretats, de les nostres obsessions o limitacions. Hem de ser capaços de re programar actituds per alimentar el coratge suficient com per fer caure tots aquests filats.

• Un cop aconseguits els dos passos anteriors, cal arribar a un tercer i meravellós graó. Hem de tenir un propòsit, una determinació clara i definida: ser feliços. Hem de conrear aquesta felicitat senzilla en la qual un, per fi, se sent bé per com és, pel que té i pel que ha aconseguit. Aquesta complaença nodrida per les arrels de l'amor propi ens aportarà sens dubte un gran equilibri.

Les persones en el cor de les quals respira l'equilibri i en la ment habita la tranquil·litat, no veuen l'amor com una necessitat o com un anhel desesperat. L'amor no és una cosa que arriba per rescatar-les, perquè la persona tranquil·la ja no necessita ser salvada. L'amor és un tresor preciós que un troba i que decideix, per pròpia llibertat i voluntat, cuidar-lo com la dimensió més bella de l'ésser humà.