La millor venjança és la no venjança

La millor venjança és la que no es porta a terme. La millor revenja és somriure a l'odi, sufocar la ràbia i demostrar a l'altre que podem ser feliços. Perquè no hi ha millor estratègia que la d'actuar amb calma i saviesa seguint endavant, amb la mirada ferma i el cor descansat sabent que hi ha pesos que no convé portar amb un mateix massa temps. 

Deia Confuci amb gran encert que abans d'iniciar el viatge de la venjança hem de cavar dues tombes. La nostra i la del nostre adversari. La filosofia sempre ens ha proporcionat marcs de referència des dels quals reflexionar sobre l'acte de la venjança i les conseqüències morals vinculades a aquesta pràctica tan popular i alhora «atractiva». 

Utilitzem aquest últim terme, el de atracció, per un fet molt concret. Estem davant d'un tipus de comportament humà que sempre ens ha cridat l'atenció, no podem negar-ho. De fet, una cosa que saben bé els escriptors i productors de cinema és que la venjança ens fascina en gran manera. No falta qui diu allò de que és gairebé com un medicament: receptat en petites dosis alleuja, però consumit en altes quantitats pot matar-nos. 

La venjança, un desig molt humà 

La majoria de nosaltres, en algun moment de la nostra vida ens hem sentit tan ferits i ofesos que ha passat per la nostra ment l'ombra d'aquesta figura amarga i ventafocs, però gairebé sempre temptadora: la venjança. Les nostres brúixoles morals es desvien uns graus de la seva nord i imaginem formes, maneres i situacions en què aquest dolor que ens tenalla li sigui retornat a la persona que ens el va provocar. 

El mateix passa amb els actes delictius, més de la meitat d'ells es cometen pel rancor acumulat cap a algú i pel desig exprés de dur a terme una venjança. Tot això ens obliga a assumir que la millor venjança no existeix, perquè més enllà dels resultats que obtinguem amb ella, passa una cosa més inquietant, una mica més revelador: ens convertim en agressors i adquirim la mateixa qualitat moral de qui ens va causar el dany original.

Podríem justificar aquí que la millor venjança és la no venjança, perquè així ho dicta el sentit comú, perquè així ens ho diuen els teixits morals i filosòfics amb què tan sovint solem moure'ns. No obstant això, anem a veure aquesta recomanació des d'un prisma purament psicològic. 

Per exemple, alguna vegada ens hem preguntat què hi ha darrere de les persones que fan ús de la venjança de forma gairebé constant? 

Trets de les persones venjatives 

• Darrere d'una persona -que reacciona davant qualsevol ofensa gran o petita de forma venjativa- hi ha una mala gestió emocional i una escassa capacitat d’auto coneixement (quan algú m'ofèn deixo anar la meva ràbia i el meu odi). 
• Són perfils que creuen disposar de la veritat absoluta i universal. Ells són la llei i la justícia, ells són el clar exemple del que tota persona hauria de ser. 
• Presenten a més un pensament dicotòmic, o estàs amb mi o no ho ets, les coses es fan bé o es fan malament. 
• Solen tenir una empatia molt baixa. 
• Ni perdonen ni obliden, viuen supeditades al seu passat i al rancor. 

Des d'aquest enquadrament psicològic i emocional, la venjança o el desig d'ella no ofereix cap benefici. Aquest impuls, aquesta necessitat o com vulguem definir-la, corca la integritat i anul•la no només tot bon judici, sinó que també limita completament l'oportunitat d'avançar com a persona per construir una realitat més òptima i per descomptat, feliç.