Tornar a París

Ser a París ha estat, per a mi, com un somni fet realitat; m’és difícil expressar-ho. Tant de bo se’m pugui comprendre amb les següents paraules:

De joveneta vaig ser àvida lectora d’Alexandre Dumas, pare. Les seves novel·les, on mesclava amb mestria ficció i història, em tenien fascinada, em submergia en elles convertint-me en una mena de personatge invisible que reia, plorava, estimava, odiava i patia com els autèntics. Podria dir que, fantasiosament, he estat amiga d’en d’Artagnan, de l’Aramis, de l’Athos i en Porthos… Els he acompanyat en les seves aventures, m’ho he passat d’allò més bé; i més tard he plorat de debò les seves morts, com una bleda, tan reals sentia les històries que narrava en Dumas.

He estat, també, testimoni d’intrigues polítiques i amoroses de la cort francesa promogudes pel cardenal Richelieu, per en Mazarino, per la pèrfida Caterina de Medicis… He viscut de prop la Nit de Sant Bartomeu; l’anomenada guerra dels tres Enrics; l’arribada al tro  del primer monarca borbó, l’Enric IV; més tard, de l’inici de la Revolució Francesa, amb la presa de la Bastilla; les decapitacions dels reis Lluís XVI i Maria Antonieta; la instauració de la república…

Dos-cents anys després jo he estat allí, en els mateixos escenaris (o molt a prop) on van ocórrer aquells fets que la història va remarcar als seus llibres. L’emoció que sentia era indescriptible; m’eren tan familiars els noms del Louvre, el Chatelet, Nôtre Dame, el Sena…. Va ser com tornar-hi, però em vaig decebre una mica per haver-ho trobat tot tan diferent, molt lluny de l’esplendor d’aquell temps, quan jo assistia als banquets reials del braç d’algun jove galant, favorit del rei…

En aquesta darrera “tornada” em sentia sola, tot i estant acompanyada a totes hores; era un sentiment nostàlgic, sentimental, que no podia compartir amb ningú, se n’haurien rigut. I em pesa, però, no haver sabut gaudir del present, de la realitat que m’envoltava, tan embriagada em trobava en els meus pensaments.

Ara que una relativa maduresa m’ha donat pas a altres tipus de lectura de menys acció i més “seriosa”, ha estat un agradable passejada recular uns anys i reviure les sensacions que em van provocar unes històries que un dia em van captivar, desitjant tornar a París.

                                 *****

Nota: Aquest viatge té 22 anys. No va ser tan “de somni”, físicament. Era un conveni entre l’ajuntament de Mataró, on es trobava l’associació de discapacitats a la que jo pertanyia, un intercanvi cultural de

germanor amb la ciutat francesa, Créteil, molt propera a París. No vam poder triar l’època de l’any ni l’allotjament ni els llocs per visitar, tot estava programat. Allà nevava, cosa que ens limitava encara més... Aleshores no existien càmeres digitals, ni mòbils, ni Internet. Algú feia fotos de tant en tant, massa fred per treure les mans de la butxaca tot i portant guants! Em va cridar l’atenció el fet que en general França és força conscienciada amb la accessibilitat en cadira de rodes, fins i tot Créteil, una ciutat no massa gran, és totalment adaptada, des de carrers fins les entrades als edificis públics.