El nu emocional

                

La trobada més íntima entre dues persones no és el sexual, és el nu emocional. Un intercanvi que es produeix quan es venç la por i ens donem a conèixer a l'altre tal com som en cadascuna de les nostres vessants.

No és fàcil d'aconseguir. De fet, un nu emocional no és una cosa que s'aconsegueixi a la lleugera ni amb qualsevol. Cal temps, força i ganes d'escoltar, sentir i abraçar emocions. Auto coneixement i heteroconeixement, és a dir, el coneixement d'un mateix i el de la realitat de l'altre.

El nu emocional comença per un mateix. És a dir, és molt important que les persones ens identifiquem amb el que sentim i ens adonem de com ens sentim, còmodes o incòmodes; què pensem i com podem utilitzar les nostres emocions al servei dels nostres pensaments.

Escoltar-nos, connectar i conèixer la nostra herència emocional, és a dir, escanejar el nostre cos emocional és imprescindible per destapar els nostres pors , els nostres conflictes, les nostres inseguretats, els nostres èxits, els nostres aprenentatges, etc.

Conèixer la nostra filosofia emocional, explorar les nostres vulnerabilitats permanents, ser conscients del dolorós i que això flueixi, és imprescindible per poder contemplar la imatge que el nostre mirall emocional ens projecta al llevar-nos les peces que ens "vesteixen".

L'auto coneixement de les nostres vulnerabilitats emocionals no fa que aquestes desapareguin. Però tenir una concepció més profunda sobre elles implica que cada vegada que apareguin en la nostra vida puguem identificar-les i actuar sobre elles, impedint-los que ofeguin les nostres connexions emocionals.

La nostra herència emocional, la clau per connectar

La nostra herència emocional exerceix un fort impacte tant en la nostra capacitat de connectar emocionalment amb els altres com en les ocasions que tenim de fer-ho. És precisament aquest bagatge, aquesta pell, la que ens fa matisar i actuar sobre les nostres sensacions, sentiments i emocions d'una determinada manera.

Exposar-nos als nostres records i a aquelles sensacions que poden resultar-nos desagradables no és fàcil i moltes vegades ni tan sols es contempla com a útil.

No és fàcil despullar a una persona ferida

Despullar emocionalment a les persones molt marcades pel seu passat pot resultar difícil, ja que cal lluitar amb les cuirasses, amb les peces que els tornen inaccessibles, les desil·lusions que envolten a la persona, les pors al rebuig, a l'abandó, a la soledat ...

Per fer-ho, es necessita ser intel·ligent, estimar a la persona i obrir les orelles, els ulls i la pell bandejant els prejudicis i l'actitud de jutjar. És a dir, una escolta activa emocional a través de tots els sentits sense "peròs" ni comes fora de lloc.

Per fer això hem de saber que un nu emocional no es crea en qualsevol tipus d'ambient sinó que s'han de donar les condicions idònies per generar emocions, sentir-les, manipular-les, examinar-les i usar-les.

Els escenaris emocionals ideals per al nu són aquells en els quals preval l'escolta des de l'interior, l'empatia i la intel·ligència emocional. Escenaris en els quals es potencia la comunicació i la comprensió amb una gran base de respecte i tolerància.

Només així aconseguirem crear un ambient emocionalment distès en el qual realment pugui donar-se en la trobada íntim, el nu de les pors, de les inseguretats i de la veritat emocional. Només així aconseguirem aquests abraçades que trenquen les pors, que tanquen els nostres ulls i que ens lliuren al 200% en cos i ànima.

Tornar a París

Ser a París ha estat, per a mi, com un somni fet realitat; m’és difícil expressar-ho. Tant de bo se’m pugui comprendre amb les següents paraules:

De joveneta vaig ser àvida lectora d’Alexandre Dumas, pare. Les seves novel·les, on mesclava amb mestria ficció i història, em tenien fascinada, em submergia en elles convertint-me en una mena de personatge invisible que reia, plorava, estimava, odiava i patia com els autèntics. Podria dir que, fantasiosament, he estat amiga d’en d’Artagnan, de l’Aramis, de l’Athos i en Porthos… Els he acompanyat en les seves aventures, m’ho he passat d’allò més bé; i més tard he plorat de debò les seves morts, com una bleda, tan reals sentia les històries que narrava en Dumas.

He estat, també, testimoni d’intrigues polítiques i amoroses de la cort francesa promogudes pel cardenal Richelieu, per en Mazarino, per la pèrfida Caterina de Medicis… He viscut de prop la Nit de Sant Bartomeu; l’anomenada guerra dels tres Enrics; l’arribada al tro  del primer monarca borbó, l’Enric IV; més tard, de l’inici de la Revolució Francesa, amb la presa de la Bastilla; les decapitacions dels reis Lluís XVI i Maria Antonieta; la instauració de la república…

Dos-cents anys després jo he estat allí, en els mateixos escenaris (o molt a prop) on van ocórrer aquells fets que la història va remarcar als seus llibres. L’emoció que sentia era indescriptible; m’eren tan familiars els noms del Louvre, el Chatelet, Nôtre Dame, el Sena…. Va ser com tornar-hi, però em vaig decebre una mica per haver-ho trobat tot tan diferent, molt lluny de l’esplendor d’aquell temps, quan jo assistia als banquets reials del braç d’algun jove galant, favorit del rei…

En aquesta darrera “tornada” em sentia sola, tot i estant acompanyada a totes hores; era un sentiment nostàlgic, sentimental, que no podia compartir amb ningú, se n’haurien rigut. I em pesa, però, no haver sabut gaudir del present, de la realitat que m’envoltava, tan embriagada em trobava en els meus pensaments.

Ara que una relativa maduresa m’ha donat pas a altres tipus de lectura de menys acció i més “seriosa”, ha estat un agradable passejada recular uns anys i reviure les sensacions que em van provocar unes històries que un dia em van captivar, desitjant tornar a París.

                                 *****

Nota: Aquest viatge té 22 anys. No va ser tan “de somni”, físicament. Era un conveni entre l’ajuntament de Mataró, on es trobava l’associació de discapacitats a la que jo pertanyia, un intercanvi cultural de

germanor amb la ciutat francesa, Créteil, molt propera a París. No vam poder triar l’època de l’any ni l’allotjament ni els llocs per visitar, tot estava programat. Allà nevava, cosa que ens limitava encara més... Aleshores no existien càmeres digitals, ni mòbils, ni Internet. Algú feia fotos de tant en tant, massa fred per treure les mans de la butxaca tot i portant guants! Em va cridar l’atenció el fet que en general França és força conscienciada amb la accessibilitat en cadira de rodes, fins i tot Créteil, una ciutat no massa gran, és totalment adaptada, des de carrers fins les entrades als edificis públics.