Viure en cadira de rodes

La majoria de les persones que depenen d'una cadira de rodes la consideren una prolongació de si mateixos, un substitut de la potència muscular perduda que estalvia energia, concedeix independència i els permet ocupar una posició en el món que els envolta.

No obstant això, molt sovint, la gent amb impediments recents i els que pateixen discapacitats progressives, no comprenen aquest punt de vista, ja que encara estan sota la influència dels seus anteriors prejudicis. Algunes persones sanes equiparen la cadira de rodes amb les malalties. Els resulta difícil acceptar les persones en cadires de rodes com adults independents, i tendeixen a tractar-los com a nens, o parlar com si les seves ments estiguessin afectades el mateix que els seus cossos.

Quan una persona amb aquesta actitud es veu obligada a usar una cadira de rodes, troba difícil adaptar-se. En el seu cap, "estar reduït a una cadira de rodes" representa una humiliació o una admissió de derrota. Aquests punts de vista inhibeixen a molts possibles beneficiaris i expliquen la gran quantitat de tossuts amb bastó i crosses, que rebutgen la cadira de rodes per principi i la seva mobilitat és tan penosa com restringida.

 

Utilitzar una cadira de rodes no hauria de comportar cap senyal, és només un accessori més. Més que un signe de debilitat és un símbol d'independència que augmenta la participació en la vida i no disminueix el valor d'un com a persona.