Filosofia pràctica

      

                            

Lou Marinoff va néixer el 1951 a Mont-real (Quebec, Canadà).

És un escriptor conegut per la seva tasca de divulgació de la filosofia, procurant apropar-la a tots els públics. Lou Marinoff va aconseguir gran popularitat després de la publicació del seu llibre "Més Plató i menys Prozac", convertit en un best-seller a nivell mundial.

Marinoff és Doctor en Filosofia de la Ciència per la University College de Londres. Treballa com a professor associat i exerceix com a vicedegà de Filosofia al City College de Nova York. És membre de diverses institucions i va ser president de la ASPCP (Societat Americana de Filosofia, Assessorament i Psicoteràpia), entitat que va abandonar per fundar l'APPA (Associació Americana de la Teràpia Filosòfica).

Lou Marinoff realitza des de 1991 tasques d'assessor filosòfic, dirigides tant a particulars com a associacions professionals, institucions educatives, governs o empreses. És autor de diversos llibres, les seves obres solen tractar sobre filosofia pràctica i ètica.

Curiositats:

- Per a molts, Lou Marinoff és un pioner en el camp de la filosofia pràctica. No obstant això, algunes de les reflexions que proclama en els seus llibres no han estat ben vistes per part de la comunitat filosòfica, que al·leguen que el to popular dels seus escrits en ocasions produeix una falta de respecte a certes disciplines reglades de la psicologia i la psiquiatria.

  

Obres principals:

- Més Plató i menys Prozac

- Pregunta-li a Plató

- L'ABC de la felicitat

- El poder del Tao

CITES, FRASES, DECLARACIONS I POÈTICA:

- "Sóc un filòsof. La meva feina consisteix a fer que la gent pensi una mica més".

- "Un dels meus objectius és mostrar com les idees dels homes més savis de la història poden ser útils avui".

- "La filosofia s'ha convertit en una cosa massa teòrica i ha deixat de banda les dimensions pràctiques. Necessitem tant la teoria com la pràctica i en les universitats s'ha centrat massa en la teoria i poc en la pràctica".

- "La felicitat està en el terme mig, en evitar els extrems. I el ABC són Aristòtil, Buda i Confuci".

- "La religió ens dóna massa respostes i no ens permet fer suficients preguntes. La ciència ens dóna molt bones respostes, però per cada resposta tenim encara més preguntes. I la filosofia ens permet arribar a l'equilibri entre la fe i el dubte i ens permet viure amb alguna certesa, però també amb alguna falta de certesa. Realment es troba entre la religió i la ciència ".

- "El taoisme no és una religió, sinó un camí. Quan el segueixes, perceps el poder que tens. Estar a prop del Tao et dóna serenitat i et permet afrontar la vida de forma positiva. La frustració i la infelicitat arriben quan t'allunyes del Tao ".

- "Tota crisi tanca una oportunitat de creixement, és una invitació a fer una mica millor. Cal saber veure aquesta perla. El Tao ens ajuda a trobar-la".

- "La trista ironia de l'ésser humà: el moment més difícil és el que permet trobar al millor jo".

- "No hem canviat en 3.000 anys. La tecnologia s'ha revolucionat, però l'home no".

                                       ************************

Mentre llegia el seu llibre “Més Plató menys Prozac” allà el 2002 una llumeta s’encenia al meu cap aclarint-me les idees, fent neteja, i em va canviar el xip. Anys més tard, quan vaig patir tot el tràngol de casa-residència em vaig perdre, fins que vaig tornar a llegir-lo i m’ha tornat la serenor desitjada.

El Karma

Aquí deixo aquest escrit que com la majoria que penjo no són meus, però semblem sortits del meu cap. En aquest  article el que sí he fet jo mateixa és subratllar aquests darrers paràgrafs per posar-hi èmfasi en allò que també opino després d’haver-ho llegit.

                         ¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨

Karma: què és exactament?

Un tipus d'energia que, segons diverses filosofies orientals, fa que es rebi el que es dóna.

Fa milers d'anys, quan les primeres preguntes filosòfiques van començar a quedar plasmades en escriptures, aquestes inquietuds no eren tan concretes com les que ens solem fer avui dia.

Els pensadors de l'antiguitat intentaven respondre a qüestions molt metafísiques i generals, com ara: quina és l'energia que guia de manera coordinada tot el que passa a la natura?

El concepte de karma, nascut a Àsia, es basa en la idea que la realitat s'articula mitjançant una llei de la retribució segons la qual s'obté el que es dóna en un sentit moral.

Què és el karma?

En diverses religions i filosofies orientals com l'hinduisme o el budisme, el karma és una energia que l'envolta tot i que fa que les accions morals que es realitzen tinguin un retorn del mateix estil cap a la persona que les ha fet. És a dir, és una espècie de mecanisme de compensació metafísica.

Per exemple, si algú fa mal a algú, no té per què ser víctima dels maltractaments d'una altra persona però el karma s'encarregarà de fer que les conseqüències d'aquesta acció siguin també de caràcter negatiu i la seva intensitat sigui d'una proporció similar al mal que s'ha fet.

D'alguna manera, la idea del karma introdueix la idea de la justícia en el funcionament del món. Una justícia que s'imposa sense que haguem de fer res per a això. Segons alguns corrents de creença, el karma és posat en pràctica per divinitats, mentre que per a altres religions no teistes com el budisme no hi ha cap déu que operi aquesta energia, sinó que aquesta forma parar-te de la realitat, igual que aquests mecanismes que són descrits per les lleis naturals descobertes científicament.

Accions i conseqüències

Tota la idea del karma es fonamenta en la creença que les conseqüències de les nostres accions sempre es corresponen amb el valor moral que aquestes tenen. És a dir, que tot el dolent i tot el bo que fem tornarà a nosaltres sota la forma de conseqüències del mateix valor que les accions emeses.

A més, les accions que produeixen un cert karma no només són moviments. Per a la majoria de filosofies orientals i religions que han adoptat aquest concepte, també els pensaments costen.

L'origen del concepte

Etimològicament, "karma" significa "acció" o "fer". És per això que no sempre s'ha utilitzat amb el significat metafísic i religiós al que estem acostumats a Occident.

Es creu que el primer esment del karma com a concepte relacionat amb la retribució aparèixer en textos sagrats hinduistes al segle IIv a. C. Concretament, apareix nomenat en el llibre Chandogya Upaniṣad, escrit en sànscrit.
A causa de la seva antiguitat ia la influència que han tingut les cultures hindús al llarg de la història, la idea del karma ha passat a ser adoptada per diverses societats asiàtiques i s'ha fos amb religions nascudes pel sud del continent.

Els tipus de karma

Tradicionalment, s'ha considerat que hi ha tres tipus de karma. Són els següents:

1. Prarabdha karma

El karma que es fa notar en el moment en què s'està realitzant l'acció. Per exemple, quan al mentir a una persona, els nervis fan que es parli d'una manera poc fluida i apareguin els nervis i la vergonya.

2. Sanchita karma

Els records que han quedat en la nostra ment i tenen un efecte en les nostres accions futures. Per exemple, la tristesa que produeix no haver-se declarat a algú i que fa que la propera vegada que ens enamorem no renunciem a expressar el que se sent.

3. Agami karma

L'efecte que una acció d'aquest tindrà en el futur. Per exemple, els afartaments donats durant diverses setmanes faran que es tingui pitjor salut durant els propers mesos.

El valor moral de la retribució

Aquests tres tipus de karma són diferents facetes del mateix vist des de diferents perspectives temporals. El Sanchita karma del passat produeix el Prarabdha karma en el present, el qual genera el Agami karma en els temps que han de venir.
Tots tres, en conjunt, formen una seqüència de causes i efectes que no podem controlar. No obstant això, segons la manera de pensar que utilitza la idea de karma, si podem triar si fer el bé o el mal, és a dir, dos tipus de cadenes de causa-efecte amb un valor moral diferent tant per a nosaltres com per als altres.

Les filosofies orientals i la psicologia

Tant el karma com altres conceptes provinents d'Àsia, com ara el Yin i el Yang i la meditació basada en rituals religiosos, s'han posat de moda en certes formes de teràpia alternativa. 

No obstant això, cal tenir en compte que aquestes idees només tenen sentit en un marc de creences sense fonament empíric i que, per tant, no es pot afirmar que tenir en compte el karma ens vagi a permetre fer que la vida ens tracti millor. El concepte de karma no és ni pot ser reforçat per descobriments científics.

Sí que és cert que el fet de creure en el karma fa que experimentem la realitat d'una altra manera (igual que passa amb qualsevol creença nova que adoptem), però tampoc es pot saber si aquest canvi serà a pitjor o millor.

Rock progressiu

El britànic Alan Parsons és un dels casos més sorprenents de la història de la música, ja que sense tocar inicialment cap instrument, es va convertir en un talent en la composició del rock simfònic dels anys 70 i 80.

La carrera laboral de Parsons es remunta als començaments dels 70, quan la seva passió per l’enginyeria de so el va dur a treballar als estudis d’enregistrament. Va ser enginyer en el darrer àlbum dels Beatles; va col·laborar amb Paul Mc Cartney, i d’altres. Com a enginyer en l’àlbum “Dark side of the moon”, de Pink Floyd, Parsons va guanyar un premi Grammy.

   Amb una impressionant línia d’èxits al seu darrere, l’Alan havia après el suficient sobre música com per intentar ser ell mateix protagonista del seu propi triomf discogràfic, sota el nom de “The Alan Parsons Project”.

Eric Woolfson, nascut a Glasgow, escriptor de cançons, manager i productor, va ser el seu soci. Així, van compondre, gravar i dirigir a músics i cantants seleccionats per a cada tema. La seva primera creació conjunta va ser “Tales of mystery and imagination” (76), basada en la vida i la obra de l’escriptor nord-americà Edgar Alan Poe. L’èxit de l’àlbum va consagrar la idea de Parsons.

El següent pas dels Project va ser signar pel segell discogràfic Arista. “I robot” (77) va ser el primer dels seus grans èxits; un altre àlbum temàtic amb direcció orquestral a càrrec d’Andrew Powel, com l’anterior i els successius. Aquest àlbum va arribar a superar el milió de còpies venudes als Estats Units.

Situat entre els grans músics d’aquella època, entre els innovadors nats com Mike Oldfield, Parsons i el seu grup estabilitzaven el bon resultat amb l’àlbum “Pyramid” (78), que va repetir l’èxit de l’anterior, amb la mateixa fórmula de producció inalterable: cors de cambra, orquestres de caire simfònic, i músics escollits entre els millors professionals de sessió propers al clan Parsons. I tot sense sortir dels estudis d’enregistrament.

El segueix l’àlbum “Eve” (79); però va ser en “On the turn of a friendly card” (80) on el mateix Eric Woolfson va debutar com a solista en diversos temes. “Eye in the sky” (82) es va convertir en l’àlbum més venut dels Project, arribant al lloc setè a les llistes d’èxits dels EE.UU. d’aquell any; i el single “Eye in the sky” cantat per l’Eric va ser tercer.

   

Des d’aquest punt la carrera dels Project manté les mateixes pautes, fent incursions Parsons i Woolfson com a instrumentistes als teclats. Així editen: “Ammonia Avenue” (84); “Vulture Culture” (85); “Stereotomy” (86); i “Gaudí” (87)  -dedicat a l’obra de l’arquitecte català-, posant punt i final a la seva producció conjunta; tot i que aquell mateix any, 1987, Parsons i Woolfson van reeditar el seu primer treball, l’àlbum “Tales of…”, afegint-hi algunes modificacions tècniques.

L’any 1985 Parsons havia estat el productor de la banda sonora de la pel·lícula “Lady Falcó”. El 1990 Woolfson reapareix amb “Freudiana”, doble L.P gravat segons la fórmula dels Project i amb alguns dels seus antics col·laboradors.

    

El 1993, ja només com a Alan Parsons, s’edita l’àlbum “Try anything one”, amb el qual va iniciar una nova etapa individual, encara que sense l’apoteosi dels Project. Després de tots aquells anys de no haver tocat en viu donada la dificultat de reunir en un  moment determinat als seus col·laboradors, membres d’altres bandes en gira, Parsons va recollir diferents dels vells èxits dels Project i els va gravar en directe, “The very best of The Alan Parsons Project” (94), assolint la bona acollida que s’esperava.

The Alan Parsons Project va ser un dels pocs casos de venda discogràfica massiva, basada únicament en la qualitat dels enregistraments, sense posseir el suport visual; la qual cosa, en plena època del video-clip, va tenir un mèrit extraordinari.

(Transcrit d’un programa de ràdio, amb imatges i unes petites variacions meves).

1996 (modificat el 2018)

No es pot dir que sigui una fan obsessiva dels Project perquè així com molts dels seus temes m'encanten, em toquen la fibra, el meu sentit musical-crític reconeix també aquelles peces que em són pesades i poc o gens atractives. Però el que tinc segur és que pocs són els grups que han donat a les meves orelles i al meu cervell allò que en diuen "orgasme musical" (Una experiència en la qual un es mou per la música a un nivell de consciència que es caracteritza per sentiments d'èxtasi, omnisciència, immortalitat i comprensió sublim. Tanmateix, no es refereix a una emoció sexual, ni es caracteritza per l'emissió de líquid seminal).