A vegades ignorar és respondre amb intel·ligència

És una saviesa que s'adquireix amb el temps i amb les experiències i que, sense cap dubte, és adaptativa. Per què? Perquè de sobres és sabut que les nostres relacions no sempre ens aporten coses positives, tot i que ho desitgem i ho esperem.

Així que de vegades ignorar és més una qüestió de salut emocional i de protecció del nostre equilibri mental que una decisió conscient i meditada sobre la nostra realització i la nostra forma d'enfocar les relacions amb determinades persones.

Però habitualment no aconseguim amb facilitat adonar-nos que alimentem intercanvis tòxics en pro d'una recompensa emocional que no arribarà. O sigui, sacrifiquem el nostre benestar per relacions insanes que no ens aporten bones emocions.

Cal aprendre a ignorar per començar a viure tranquils

Per això hem d'ignorar situacions que ens torben sense sentit i regalar la nostra absència quan no es valora la nostra presència. Així, a paraules nècies, oïdes intel·ligents. Però... quan?

• Quan les crítiques no siguin constructives i no hàgim demanat opinió.
• Quan notem que en les accions o comentaris dels altres hi ha males intencions.
• Quan qui tenim al costat s'obstini a crear inseguretats i frustració en el nostre esquema vital.
• Quan ens facin preocupar-nos per coses que no podem controlar.
• Quan els altres es excedeixin en el seu auto enaltiment amb clara intenció de refregar els seus èxits i menysprear-nos.
• Quan ens impedeixin créixer i desenvolupar-nos com a conseqüència d'interessos o egoismes aliens.

Desatén el que pretén anul·lar-te

Paraules, comentaris, actes, sentiments, emocions... Hi ha situacions que bé per la seva hostilitat o bé per la seva toxicitat poden resultar-nos altament perjudicials. De vegades, pot ser que fins i tot la balança emocional s'inclini cap al costat del nostre benestar i que el patiment sigui inevitable.

No obstant això hem d'aconseguir manejar les distàncies , donar-li a la nostra ment i al nostre cos l'oportunitat de descarregar-se i de no auto anul·lar-nos. Podem escapar si treballem el nostre diàleg interior d'allò que ens bloqueja.

Així, aconseguir que el que algú faci o no faci no ens afecti actua com un bàlsam. Potser resulti costós al principi, però els resultats comencen a notar-se ben aviat en la nostra salut emocional.

El perdó a les "sortides de to" de la gent

És complicat perdonar paraules de més i paraules feridores que es diuen en moments de ràbia o de calent, tal com se sol expressar. Fins i tot també hi ha moments d'eufòria que fan que la nostra llengua es descontroli i que acaben tenint terribles conseqüències.

És de sobres conegut aquest conte en què un pare demana al seu fill, davant la incredulitat d'aquest, que clau unes puntes d'acer en una preciosa fusta llisa doncs necessita ensenyar alguna cosa. El pare, pacientment, espera al fet que el noi acabi la tasca per fer-li treure cadascuna de les puntes i expressar-li la moralitat.

La taula mai tornarà al seu estat original tot i que intentem reparar el dany i treure les petites dagues en forma de puntes d'acer. Per això és essencial que fem un esforç per evitar causar dolor als altres amb les nostres males accions o mals comportaments.

Hem de tenir cura amb el perdó i deixar molt clar que el fet oferir-lo no dóna dret a ningú a tornar a fer-nos mal. Això és important de remarcar perquè habitualment les persones "ens mal-acostumem" i ferim per mer descuit.

També hem de saber perdonar-nos a nosaltres mateixos perquè hem causat malestar, conflicte i dolor als que volíem. Hem de reconèixer els nostres errors i acceptar el que no podem canviar i el que sí, aprendre de les diferències i viure sense remordiments, culpes i odis.

Quan no perdonem l'alegria i la pau desapareixen de la nostra vida i ens tornem esclaus de la rancúnia i els mals sentiments, enfadant-nos amb facilitat i potenciant les rivalitats. Quelcom del que sens dubte podem escapar si ens atrevim a ignorar i a perdonar quan correspongui.

Igualtat vs equitat

Ens ha tocat viure una època de grans transformacions econòmiques i socials i hi ha teòrics i teòriques de l'educació que li atorguen un paper rellevant com a instrument per promoure l'equitat social i millorar els processos de desenvolupament de les persones que formen part del sistema educatiu. No obstant això, el paper de l'educació en la construcció d'una societat més justa i equitativa no resulta tan evident com, al principi, es podria pensar.

En els últims anys, el discurs de l'equitat ha emergit amb força com a noció complexa que tracta de superar el concepte d'igualtat. Diferents institucions han recollit el tema de l'equitat o de la justícia social per referir-se a un sistema educatiu just i, alhora, efectiu. És a dir, s'advoca pel reconeixement d'una educació d'alta qualitat per a qualsevol nen o nena independentment dels seus antecedents o procedència familiar, social o geogràfica.

Des d'aquesta perspectiva, es considera l'educació com un dret bàsic i es defensa la distribució equitativa (que no igualitària) de béns educatius sense que les desigualtats condicionin l'aprenentatge i el rendiment escolar. Si l'equitat no està present en l'educació, les persones es veuran privades de moltes oportunitats i alternatives, i des d'una perspectiva social, la mobilitat sociolaboral al costat de la participació política i cultural es veuran reduïdes.

L'educació obligatòria és un servei universal i l'accés no ha d'estar diferenciat per raó de sexe, religió, raça, orientació sexual o estatus migratori, per exemple. La presència de població estudiantil amb diferents identitats constitueix un desafiament per als sistemes educatius que pretenen donar respostes adequades a nens, nenes i joves amb un bagatge i un nivell educatiu heterogeni, històries i circumstàncies considerablement diferents i, en molts casos, amb poc o cap coneixement de l'idioma local.

En aquest context d'heterogeneïtat, des d'aquesta perspectiva de la justícia escolar, l'educació és considerada un important instrument per combatre la desigualtat, la discriminació i la intolerància en una societat. S'identifica com una de les claus per a la integració d'aquelles persones que comencen la seva vida en situacions de desavantatge. De tal manera està difosa aquesta idea de treballar per la igualtat de drets i oportunitats en matèria d'educació es reconeix com una inversió segura a favor d'una societat més justa i igualitària.

Així, el terme accessibilitat, molt utilitzat en l'estudi de polítiques d'integració d'immigrants i minories ètniques, està directament relacionat amb diferents models i nivells de justícia del sistema escolar i, per extensió, de justícia social. Comptem amb quatre nivells d'accés: oportunitats, accés real, tracte i resultats.

La igualtat d'oportunitats és el nivell més bàsic, on la igualtat es defineix com la necessitat de garantir el dret de totes les persones a triar qualsevol opció existent dins el sistema educatiu. Té a veure amb una declaració de bones intencions, un compromís amb l'estructura social i educativa de reconèixer l'educació com un dret fonamental i, com a resultat, garantir-la, oferint una educació bàsica obligatòria i gratuïta per a tots els ciutadans sense distinció de sexe, cultura o origen social.

En un segon nivell, igualtat d'accés a l'escola, l'objectiu s'orienta no només a l'oferta sinó a garantir l'accés real i efectiu, de tots els estudiants al sistema educatiu. Des d'aquest punt de vista, es requereix no només garantir les possibilitats d'accés a l'educació, sinó que cal assegurar el veritable accés d'estudiants procedents de contextos socials diferents, superant qualsevol procés de selecció encoberta.

No obstant això, la major dificultat rau en conèixer la influència de la discriminació en els nivells més alts d'equitat. És a dir, en l'accés a la igualtat de tracte i de resultats. Des de la teoria de l'educació es recorda que assolir aquest tercer i quart nivell comporta el desenvolupament d'un currículum comú i integrat per superar les diferències i desigualtats existents entre centres educatius.

En aquest sentit, un requisit per a la construcció d'identitats múltiples és que les persones se sentin reconegudes com a membres d'una comunitat escolar. Per aquest motiu, es recomana prestar especial atenció perquè tot l'alumnat senti que gaudeix del mateix estatus.

És per això que treballar a nivell emocional és tan important com treballar a nivell cognitiu.

Formes de masclisme invisibles

Moltes vegades és difícil reconèixer el masclisme. Sovint es camufla en comportaments que semblen inofensius. La cultura mateixa l'alimenta i fa que es transmeti en petites dosis quotidianes. Però aquestes petites dosis, sumades, conformen tota una cosmovisió que segueix atorgant-li un paper qüestionable a la dona.

Cap espai de la vida diària està fora de perill del masclisme. És una conducta tan pura que es transmet i retransmet inconscientment. La dona s'enfronta dia a dia insinuacions o actituds de discriminació que moltes vegades passen desapercebudes, però que implícitament la agredeixen profundament.

Tot i que les dones han assolit drets que abans no tenien, encara falta molt. Se sap per exemple que en general guanyen salaris menors. I que en molts treballs han de provar una excel·lència fora del normal per obtenir ascensos.

El carrer també és un d'aquests escenaris en els quals moltes vegades es lliura una batalla de gèneres. Hi ha ciutats al món que van haver de implementar transports públics exclusivament femenins per protegir la dona. En ple segle XXI això és, almenys, preocupant. També hi ha altres formes de masclisme quotidià que val la pena examinar i que de seguida et presentem.

El masclisme en la frase "Et cal un xicot"

Aquesta frase té a veure amb els teus estats d'ànim. Si estàs molt trista poc importa el perquè. La conclusió és que necessites un home al teu costat. Se suposa que les dones es posen insuportables si no tenen un home al costat. Així que si estàs preocupada, tensa o estressada, moltes vegades et diran "El que et cal és un xicot".

Aquesta frase en realitat amaga un component molt agressiu. Planteja la dona com un ésser "a faltar" i conclou que el masculí és tot el que ella necessita per estar bé. Es tracta d'una d'aquestes fórmules que parteixen de la idea que la dona és el " sexe dèbil" i que necessita, si o si, d'un home per ser feliç.

Has de cuidar la teva aparença, sinó, qui es fixarà en tu?

T’has d’arreglar sempre, tenir un cos harmoniós, lluir agradable. Altrament estàs condemnada a la invisibilitat. En altres paraules, a la inexistència. S'assumeix d'entrada que la bellesa física és l'únic atribut que li atorga una presència social a la dona.

El problema d'aquest tipus d'afirmacions és que amaguen una amenaça molt agressiva que passa desapercebuda. Confinen el paper social de la dona a la seducció . Minen la seguretat i l'amor propi. I reafirmen la idea que la dona existeix per gust de l'home i no per a cap altre propòsit.

"Es confina el paper social de la dona a la seducció"

El dia que et casis...

És una frase que els pares, i molt especialment la mare, li repeteixen incansablement a les seves filles en certes cultures. Es parla de "El dia que et casis ..." com el seu destí final. En el fons, el que estan afirmant és que el seu projecte de vida ha d'apuntar al matrimoni. I a ser la bona esposa d'algun home.

Se suposa que la dona ja ha aconseguit un lloc important en la ciència, la política i la cultura. No obstant això, és de veritat molt freqüent escoltar aquest tipus de frases en les llars. Potser pensen que altres dones poden escalar cap a grans posicions, però la seva filla o la seva germana no.

Hauries de ser més femenina

L'adjudicació dels rols de gènere és un assumpte cultural. No hi ha alguna llei biològica que indiqui que un home no pugui ser sensible, o que una dona no pugui ser rude. Simplement les cultures han distribuït la delicadesa d'aquesta manera. Potser per impedir que la dona es revolti o confronti l'home.

L’ "hauries de ser més femenina" és un toc d'atenció perquè la dona suavitzi les seves maneres, quan al mateix temps també és una invitació a no qüestionar el seu paper. A adaptar-se passivament el que la cultura li imposa. Al temps, implícitament, defineix les maneres que es consideren "impròpies" en els homes.

Floretes al carrer

És una situació molt incòmoda haver d'aguantar certes frases que poden dedicar-te pel carrer. I més que incòmoda, és una situació que pot comportar un risc per a la dona. Però molts homes se senten amb aquest dret, mentre no siguin frases ofensives ni grolleries, aclareixen. Pocs accepten que és una agressió injustificada.

Les dones que s'oposen a aquest tipus de pràctiques són anomenades "feminazis" o "amargades" .

No siguis beata o no siguis tan fàcil

El missatge de la cultura és: està bé que et vegis bonica, que siguis simpàtica i que et comportis de manera seductora. Però no exageris. No mostris més del compte o semblaràs una dona fàcil. El secret està en mostrar desitjable i alhora difícil d'assolir.

El pudor, abans de res, alguna insinuació i res més. La resta corre per compte de l'home. Ell és l'encarregat de conquerir-te i tu d'acceptar després d'un temps. Res de prendre la iniciativa. Si ho fas deixaràs de ser una dona interessant. Una que una altra mirada i ser sempre agradable garanteixen que et vegis interessant.

Amb aquest tipus d'asseveracions es reforça la idea de la "dona-presa". La dona vindria a ser el premi de caça per a un home. "La presa" a la qual dirigeix ​​els seus avanços. En general, una dona que pren la iniciativa amorosa o es dóna poder de la seva vida sexual és vista com amenaça.

No siguis tan il·lusa, l'amor és un somni romàntic de les dones

El masclisme t’adverteix que l'amor és inabastable. Només es dóna en els contes de fades. Tu no ets una princesa, sinó una simple mortal que viu de somnis i il·lusions. Els homes no poden ser romàntics i, per tant, no tens dret a esperar que ho siguin. L'amor a l'estil "femení" no és més que una ingenuïtat.

T’asseguren que la realitat és molt diferent. Has de conformar-te amb el que et va tocar en sort. Imagina't que, per esperar el teu "príncep blau", acabis sola per sempre. Atrapa al primer home que trobis o se't pot escapar. És preferible tenir un home assegurat o, en cas contrari, el dia de demà et penediràs.

Totes aquestes formes de Micromasclisme fan mal. No només a les dones, sinó també als homes. A ningú li queden bé les camises de força. Cada persona és única i el rol de gènere de vegades li queda estret a molts. Ja és hora d'obrir la consciència a aquestes fórmules quotidianes i eradicar-les per sempre.

Nefertiti (Segle XIV aC)

La història de l'Antic Egipte està plena de misteris, conjures i dades fosques que encara avui romanen sense comprovar ni dilucidar. I si la història dels faraons sovint pateix buits difícilment recuperables, les biografies de les seves reines es troben molt més ocultes. Són poques les reines el nom no s'ha perdut en l'oblit. Escasses les que han romàs amb unes mínimes dades biogràfiques. Nefertiti és una de les reines egípcies més conegudes, possiblement pel bellíssim bust que descansa al museu egipci de Berlín i pel seu paper en el regnat revolucionari del seu espòs, el faraó Akhenaton. Per primera vegada en la història de l'Antic Egipte ens trobem amb una reina que va governar al costat del seu marit en el conegut com "Període d'Amarna". Però en un moment donat del regnat d'Akenatón, cap a l'any catorze del seu govern aproximadament, Nefertiti desapareix. A partir d'aquesta estranya desaparició de la història historiadors i amants de l'Egipte faraònic s'han desenvolupat múltiples teories sobre el destí d'una de les reines més belles i misterioses d'aquells temps.

Un origen misteriós

El nom de Nefertiti vol dir alguna cosa així com "La bondat d'Atón, la bella ha arribat". Una dona bella que arriba al tron ​​egipci des de no se sap molt bé d'on. Existeixen diverses teories sobre els orígens de Nefertiti.

La primera i més estesa assegura que Nefertiti, nascuda al voltant del 1370 aC va ser filla d'Ai, qui es convertiria en faraó a la mort de Tutankamon. La seva mare seria una dona d'Ai morta quan Nefertiti era encara una nena.

La segona situa el seu origen en Mida-hi, antic regne africà situat al nord de l'actual Síria. Aquesta teoria es basa en la forma bombada del cap de la reina, fruit d'una pràctica ancestral d'aquest país que consistia en manipular artificialment el crani dels nens.

I la tercera teoria, la menys creïble, ens diu que Nefertiti va ser una princesa d'origen nubi que hauria estat lliurada al faraó per alguna raó desconeguda.

L'esposa del rei heretge

Tampoc se sap amb exactitud quan es va casar Nefertiti amb el llavors anomenat Amenhotep, si abans o després que aquest pugés al tron ​​d'Egipte. És probable que la parella estigués ja casada quan Amenhotep va ser nomenat corregent del seu pare, el faraó Amenhotep III.

L'any 1353 aC Amenhotep ascendia al tron ​​del seu pare, ja mort. Començava llavors el regnat d'Amenhotep IV, de la XVIII Dinastia, un regnat que duraria poc més de disset anys. Des del primer moment, Nefertiti va ocupar un paper destacat en el govern de l'imperi.

Després dels primers anys de regnat, al voltant de l'any cinquè del seu domini, Amenhotep IV va decidir donar un gir al seu govern ia la religió del regne. Va abandonar el culte a tots els déus venerats fins al moment i va centrar la seva fe en un únic déu, Atón. Amb aquesta revolució, el llavors autodenominat Akhenaton, va voler disminuir el gran poder que el clergat d'Amon havia detingut durant anys.

Va traslladar la capital de Tebes a Amarna on no només es va reformar el credo, sinó també la cultura i la societat en general. En tots aquests canvis, Nefertiti va jugar un paper essencial. Sempre al costat d’Akhenaton, va governar com corregent del seu espòs. En ser nomenada Gran Esposa Real, Nefertiti ascendia al rang de reina - faraó sota el nom de Nefer Neferu Atón.

En les representacions que s'han conservat de Nefertiti i Akhenaton, tots dos governants apareixen sovint en situacions de la vida quotidiana, envoltades d'algunes de les seves sis filles, una cosa també totalment nova en l'art dels faraons.

La desaparició de la reina

Tres anys abans que finalitzés el regnat d'Akenatón, Nefertiti va desaparèixer de totes les fonts escrites i de les imatges esculpides en les pedres dels temples i palaus egipcis. Mort violenta, divorci, un comportament inadequat, res se sap del cert de les raons que van esborrar d'un cop de ploma l'existència de la bella dona real.

En aquell temps apareix Smenkhare, un estrany personatge que va ascendir a corregent durant els últims anys de regnat d'Akenatón i, després de la seva desaparició, va governar Egipte com faraó durant un curt període de temps abans que pugés al tron ​​Tutankamon.

Alguns historiadors suggereixen que Nefertiti va continuar governant a l'ombra com a faraó sota el nom d'aquell misteriós Smenkhare.

Però l'única cosa certa és que ni la data exacta de la mort ni les seves restes mortals han estat encara dilucidats per ningú.