Aquí la meva experiència com a discapacitada física vivint en un centre per discapacitats psíquics. Deixeu-me aclarir que aquells de vosaltres que llegiu la revista dels Garrofers, hi veureu un article semblat signat per mi, però censurat i corregit per no ofendre terceres persones... Aquest és el genuí, sortit del meu cap, també publicat al meu Facebook.
A principis
del 2011 ja semblava imminent el nostre ingrés en una residència, el nostre
pare va emmalaltir. En aquella època es construïa Garrofers, en principi un
centre per a discapacitats psíquics, on el meu germà Santi, autista, va tenir
plaça reservada. David i jo patim una discapacitat únicament física i ja teníem
més de 40 anys, amb la qual cosa els centres més adequats al nostre perfil es
trobaven lluny del nostre poble, a Mataró o Barcelona.
Era per a mi insofrible
la idea separar-me de Santi, distanciar-me de la família i el meu poble.
Aleshores se'ns va encendre una llum d'esperança gràcies a la presidenta de
Garrofers que plena d'empatia i comprensió cap als meus pares, va accedir a que
els tres germans ingresséssim aquí junts i el mateix dia.
Actualment portem 6
anys i mig vivint a Garrofers, i ara puc dir que estar aquí és la millor
elecció que vaig decidir. Ignoro com em trobaria físicament en un altre lloc,
encara que només fos per a discapacitats físics, però sé amb seguretat que
emocionalment estaria trencada. Tot i així em va costar molt adaptar-me a
Garrofers, el canvi de residència va ser molt brusc i em vaig perdre ... no
encaixava en aquest lloc, envoltada de deficients psíquics, alguns bastant
severs, i tractada com a tal pel personal del centre, professionals que haurien
de reconèixer a primer cop d’ull la diferència entre un discapacitat físic i un
de psíquic, tot i que en aquest centre molts residents tenen les dues
condicions al mateix temps, com ara que donin per fet que faré alguna cosa que ells
han decidit sense consultar-m'ho abans.
Es una creu que arrossego pel fet de viure en una residència per a discapacitats psíquics faci pensar que en major o menor grau jo també ho sóc, els meus problemes auditius i de parla els confon; m'eren i ho són encara, ofenses que vaig aglutinant a la meva ment fins al dia que una altra ofensa vessava el got i explotava en forma llàgrimes d'impotència, em sentia perduda, incompresa, sola...
Es una creu que arrossego pel fet de viure en una residència per a discapacitats psíquics faci pensar que en major o menor grau jo també ho sóc, els meus problemes auditius i de parla els confon; m'eren i ho són encara, ofenses que vaig aglutinant a la meva ment fins al dia que una altra ofensa vessava el got i explotava en forma llàgrimes d'impotència, em sentia perduda, incompresa, sola...
Molt a poc a poc les coses
es posaven al seu lloc i vaig començar a gaudir una mica més de
"llibertat" i participar només en les activitats més
"intel·lectuals" com col·laborar a la nostra revista, el taller
d’informàtica on em faig càrrec de dos blocs...
Amb tot, com
a persona he experimentat subtils canvis, dintre de la meva sensibilitat i
empatia innates. Per exemple el fet de conviure amb deficients mentals és per
mi com fer-ho amb 50 santis, sense arribar a sentir per ells ni el més remot
afecte que m'uneix al meu germà. Apart d’això també estic passant aquests anys
el procés que tota dona presenta camí de la maduresa, la menopausa..... cosa
que els fa gràcia a qui em troba més jove.
Sempre he pensat que el meu cos és la meva gàbia i allà on estigui serà la meva presó, com ho era casa meva abans de venir aquí, però mai hauria imaginat sentir-me prou bé en una residència, malgrat tot... Ni feliç ni contenta, només conformada.
Sílvia Albertí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada