No interioritzis les ofenses dels altres

Ningú pot fer-te sentir malament si tu no el deixes. Ningú té el poder d’alterar-te. Tu tries sempre com respons davant d'algú i si et vols enfadar, disgustar, mantenir la calma o passar. Que et sentis malament mai solucionarà res. L'única cosa que fa és amargar-te la vida.

En canvi triar com vols sentir-te (tranquil, indiferent, segura o el que sigui), independentment del que facin o diguin els altres, és el millor regal que et pots fer i una font inesgotable de pau interior. 

Ningú té dret a fer-te sentir malament. Ningú! Ni el teu pare, ni la mare, ni el teu cap, ni la teva parella, ni un company de feina ... ningú! I és igual el que aquesta persona consideri que has fet malament o el que cregui que hauries d'haver fet diferent.

Valora’t com et mereixes

Que una altra persona tingui el poder de fer-te sentir malament és senyal d'una falta d'auto estima . Perquè si tu t’estimes,  et respectes i et valores, no deixaràs que una altra persona influeixi en tu i et faci sentir el que no vols.
Dóna-li la importància que es mereix a la teva opinió, als teus sentiments i la teva forma de ser i no deixis que ningú et faci dubtar de tu. Tens dret al fet que els altres et tractin amb respecte i també tens dret a dir-ho quan no ho has sentit així .

Deixar de prendre-t'ho  com una cosa personal

El que faci aquesta persona és cosa seva i no va per tu.  Per exemple, si algú s'enfada i et crida això és seu. És el seu problema i no té res a veure amb com tu ets o et comportes.
O si algú és molt susceptible i salta per tot també és seu. Potser perquè necessita reconeixement.

O si algú necessita quedar per sobre i tenir sempre la raó també és seu. Potser és la seva inseguretat, el seu sentiment d'inferioritat o la seva ràbia amb el món... L'important és que és seu, no teu.

Adonar-nos de les necessitats que s'amaguen darrere dels comportaments que no ens agraden també és una manera d'entendre que el que li passa a aquesta persona no és nostre, sinó seu.

És a dir, deixa de pensar que l'altre ha fet això per tu, que té alguna cosa contra tu i que ho fa per fastiguejar o per fer-te mal.  Perquè interpretar això alimenta el teu malestar i ignora tots els motius que pot tenir aquesta persona per comportar-se així.

Que algú diu una cosa no vol dir que tingui raó.  Digui el que digui de tu, és només la seva opinió. No la veritat. Aquesta persona té dret a opinar això, el mateix que tu tens dret a recordar-li que ell pot pensar això i tu pots pensar una altra cosa diferent. 

No et sentis malament pel que un altre fa o diu, sinó pel que tu et dius respecte a això.

I si algú no et contesta a un wasap no vol dir que siguis una pesada. El mateix que si algú et fa una crítica no vol dir que tingui raó.

Així que mai més tornis a culpar-te pel que ha passat , a pensar que t'ho mereixes o que és perquè tu has fet alguna cosa malament.

No canviïs el que no vols canviar

Quan els altres et fan sentir malament i vols que això deixi de passar acabes fent el que sigui per obtenir el seu reconeixement i que t’aprovin. I et converteixes en qui no ets per tal de aconseguir-ho.

En aquest cas, els altres no només tenen poder en els teus sentiments sinó també en el teu comportament.  Atura-ho. Decideix tu i no deixis que altres decideixin per tu.

Canvia el que no et serveix

Quan et fiques en aquesta espiral de pensar que sempre que vegis a X persona dirà o farà alguna cosa que et farà sentir malament, sense adonar-te això afecta al teu comportament i al que aquesta persona percep en tu. És com un depredador que fa olor la por en tu i ataca. I això és just el que li dóna poder: adonar-se que li tens por.

Així que imagina't que aquesta persona és algú que t'agrada i amb qui t'agrada relacionar-te. Ja tens algú en ment? Quina seria la teva actitud amb aquesta persona que t'agrada?  Com li parlaries? Somriuries? Segurament si. Doncs d'això es tracta. Que, encara que al principi et costi o fins i tot et sembli impossible, siguis capaç de relacionar-te amb algú que et fa sentir malament com si t’agradés.  Això el descol·locarà. La millor manera de que l'altre canviï és que canviïs tu.

Accepta els altres com són

Acceptar és deixar de lluitar contra això que t’irrita.  És entendre que aquesta persona no té per què comportar-se o expressar-se com tu ho faries . O que els seus valors i les seves regles no tenen per què ser els teus. O que ella no ha de canviar perquè tu canviïs.

Potser pensis que tens dret a ofendre't pel comportament d'algú, però això només passa perquè creus que les coses s'han de fer com tu les faries. I no, no és així. l'altre no és tu, ni tu ets l'altre. Així que deixa-li ser com vulgui ser i decideix com vols ser i sentir-te tu quan estiguis a prop.

Distancia’t de les persones tòxiques

Perquè tens dret a decidir qui vols que formi part de la teva vida. Centra't en les persones que t’agraden i et fan sentir bé i allunya't tot el que puguis de les altres.

I si hi ha algú de qui no pots allunyar-te físicament, sempre pots prendre distància emocional i afectiva.  Per exemple, deixant de explicar-li el que saps que no apreciarà.

Mai oblidis que és igual com algú et tracti. Tant és que et llanci verí . És igual que escupi foc per la seva boca... Tu decideixes si t’enverines. Tu decideixes si et cremes. Si no ho fas, si no ho agafes, el verí tornarà a ells.

La meva situació personal

Preàmbul

Aquí la meva experiència com a discapacitada física vivint en un centre per discapacitats psíquics. Deixeu-me aclarir que aquells de vosaltres que llegiu la revista dels Garrofers, hi veureu un article semblat signat per mi, però censurat i corregit per no ofendre terceres persones... Aquest és el genuí, sortit del meu cap, també publicat al meu Facebook.

Aquí faig una mica d’història per recordar detalls que ja he comentat algun cop. Vaig ingressar a Garrofers el desembre del 2011 al costat dels meus germans David i Santi. Des de llavors no hem tornat a casa per dormir, només anem a dinar per Nadal amb la nostra mare, vídua i gran, i els germans sans i amb família, el més gran i el més jove.

A principis del 2011 ja semblava imminent el nostre ingrés en una residència, el nostre pare va emmalaltir. En aquella època es construïa Garrofers, en principi un centre per a discapacitats psíquics, on el meu germà Santi, autista, va tenir plaça reservada. David i jo patim una discapacitat únicament física i ja teníem més de 40 anys, amb la qual cosa els centres més adequats al nostre perfil es trobaven lluny del nostre poble, a Mataró o Barcelona. 

Era per a mi insofrible la idea separar-me de Santi, distanciar-me de la família i el meu poble. Aleshores se'ns va encendre una llum d'esperança gràcies a la presidenta de Garrofers que plena d'empatia i comprensió cap als meus pares, va accedir a que els tres germans ingresséssim aquí junts i el mateix dia. 

Actualment portem 6 anys i mig vivint a Garrofers, i ara puc dir que estar aquí és la millor elecció que vaig decidir. Ignoro com em trobaria físicament en un altre lloc, encara que només fos per a discapacitats físics, però sé amb seguretat que emocionalment estaria trencada. Tot i així em va costar molt adaptar-me a Garrofers, el canvi de residència va ser molt brusc i em vaig perdre ... no encaixava en aquest lloc, envoltada de deficients psíquics, alguns bastant severs, i tractada com a tal pel personal del centre, professionals que haurien de reconèixer a primer cop d’ull la diferència entre un discapacitat físic i un de psíquic, tot i que en aquest centre molts residents tenen les dues condicions al mateix temps, com ara que donin per fet que faré alguna cosa que ells han decidit sense consultar-m'ho abans.

Es una creu que arrossego pel fet de viure en una residència per a discapacitats psíquics faci pensar que en major o menor grau jo també ho sóc, els meus problemes auditius i de parla els confon; m'eren i ho són encara, ofenses que vaig aglutinant a la meva ment fins al dia que una altra ofensa vessava el got i explotava en forma llàgrimes d'impotència, em sentia perduda, incompresa, sola... 

Molt a poc a poc les coses es posaven al seu lloc i vaig començar a gaudir una mica més de "llibertat" i participar només en les activitats més "intel·lectuals" com col·laborar a la nostra revista, el taller d’informàtica on em faig càrrec de dos blocs...

Amb tot, com a persona he experimentat subtils canvis, dintre de la meva sensibilitat i empatia innates. Per exemple el fet de conviure amb deficients mentals és per mi com fer-ho amb 50 santis, sense arribar a sentir per ells ni el més remot afecte que m'uneix al meu germà. Apart d’això també estic passant aquests anys el procés que tota dona presenta camí de la maduresa, la menopausa..... cosa que els fa gràcia a qui em troba més jove.

Sempre he pensat que el meu cos és la meva gàbia i allà on estigui serà la meva presó, com ho era casa meva abans de venir aquí, però mai hauria imaginat sentir-me prou bé en una residència, malgrat tot... Ni feliç ni contenta, només conformada.

Sílvia Albertí